La meva recitació de poesia

“Eco” de Joan Brossa 

-Explica’m, tu, què és el sol. -El sol.

-Explica’m què és la lluna. -La lluna.

-I per què en Pere plora amb desconsol?

-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?

-No són més que els estels i les muntanyes.

-I aquestes canyes? I aquestes arrels?

-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?

 I aquestes mans que fan ombra xinesa?

 Digues: i el món? I l’home?

-Heus aquí

 l’última forma de la saviesa:

 Mira’t a fons, afirma sempre el que és

 i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Vaig recitar, aquest poema perquè hem transmetia alegria, i m'hem recordava aquells estius a la muntanya amb la meva família, on la meva germana i jo jugàvem a fer eco a les muntanyes. 

Quan la vaig recitar, em trobava força nerviosa, però una vegada vaig començar la vaig dir i em vaig sentir com quan era petita hi recitàvem per els pares els poemes de nadal.

Cal dir que vaig estar tota una setmana treballa'n a casa, d'aquesta manera els nervis no s'em van notar força.